Un poema per al gat
Amb potetes enguantades
d’encoixinat silenciós,
camina delicat i àgil
i escodrinya de per tot.
Les orelles punxegudes,
ulls que semblen dos diamants,
es renta i es repentina
com si fos un gran galant.
Uns llargs bigotis l’adornen,
cua llarga i cargolant,
la forma d’ombra xinesa
i dents xiques i punxants.
La llengua la té rasposa
per llepar-se el pèl suau
viu de nit igual que els tigres
amb qui són cosins germans.
Té un món misteriós i frèvol,
un esperit inquietant
que comparteix amb els fèlids,
l’espècie a la qual pertany.
A cada pota hi amaga
cinc urpes corbes, flamants,
que quan s’enfada presenta
com vint esmolats tallants.
És escalador de mena
i s’enfila als arbres alts,
salta marges i teulades
i fa la vetlla als terrats.
Sota la lluna més plena
es troba amb contertulians
que s’expliquen grans conquestes
i on són els caus del ratam.
És dolç i salvatge alhora,
molt xamós i amic cordial,
i es refrega per les cames
amb el seu pèl enllustrat.
Quan se sent bé ho demostra
roncant de felicitat:
íntim i sensible alhora,
se t’arrambarà extasiat.
Molt delicat i finolis,
destre, expert i primmirat,
li fa una gran por l’aigua,
però el peix li agrada la mar.
Et diran que té set vides
perquè mai cau de costat,
però no és cert, i et farà veure
la seva fragilitat.
Et parlo del gat que miola,
que estarrufa, enravenat,
tot el pèl de l’espinada
si algun perill l’ha sobtat.
Per això estima’l sempre
i tingue’n cura amb bondat,
que tenir un gat per amic
és un regal molt preuat.